Metti la freccetta del mouse sulla foto..
Virgola ci ha lasciati il 9 giugno 2002 all'una. Non la dimenticheremo mai!!!

Saluto a Virgola
Virgola, te see proppi andada via
dopo ben dersett'ann de compagnia,
on tocch de vita insèma, con amor
pronta a spartì con numm gioia e dolor.
T'hee vist i noster fioeu ancamò bagai,
t'je vist a cress con tutt'i cambiament,
semper arent, a scongiurà di guai,
perché anca i besti, gh'hann di sentiment!
Adess, cont on magon che feniss pù,
guàrdom la toa coccetta, el collarin,
tutt quell che ghe regorda i tò virtù,
i tò oeucc inscì bon, el tò musin...
e me ven de pensà: "Per sti creatur,
T'hee creaa on bell canton, o car Signor?
Lor che di volt subissen di tortur,
che mej di omen sann 'se l'è l'amor?"
Ciao Virgola, voeuri pensatt inscì:
viscora, in compagnia de tanti amis,
anca se, per fortuna, pur de chì
la toa vita l'è stada on paradis.
Ada Lauzi

Tutt'i razz del mond
![]()
LUMA
Luma l’è ona cagnètta bastardina (adess se dis "
meticcia") che la somèja tanto a la mia Virgola, stess color:
bianc e mognagh in sui oregg. L’è stata investida in april in via de
Cermenaa, l’è scappadaa, impaurida e ferida e l’è sparida.
El sò padron l’è andaa in gir per Milan a cercalla per
cinqu dì, ma el disperava che la podess trovà de per lee la soa
cà perché eren a Milan domà da on mes. Ona tristezza
legg i manifest lassaa in sui mur con la soa fotografia!
Come l’è finida la storia?!?
L’ "eròica" Luma, dopo cinqu dì, l’ha grattaa
con la sciampina la porta de la soa cà: l’era staa bòna
de trovà la strada, anca se smagrida e cont i sciampitt pien de
taj e sangu………
On futur bel m’el sô a Luma e ai so padron!
Ciccia
Me par giust ciamà inscì ona "cinghiaporscellina" de 30 kg., color caffelatt, alta 40 cm e longa 70, cont on coin a rizzol e i oeugg grand e pien de paura. L’era stada vista al Parco Nord, ma, fòrsi invaghida di spettacol estiv de Milan, l’ha pensaa ben de fà on viaggett. Senonchè la s’è persa per strada e domà dopo trii dì (ma per fortuna) i guardi del Parch e i volontari ENPA l’hann trovada a Brèss e l’hann missa in d’on pòst sicur a Monza. (L’era naturalment affamada!). Però sarà difficil che i sò padron vaghen a cercalla, in del timor de dovè pagà ona quai multa.
Me ciami Kelly, gh’hoo 9 ann e sont ona bastardina (adess se dis meticcia) "focada" e la mia mamma l’era la Bea del "Ciccio" de la nòstra piazza. Anca se stoo in ona famiglia italo-francesa, me son mai dada di ari e son restada on can ver ("verace" a disen i napoletan). Sont ona golascia (ecco perché son grassinna) e el mè sògn l’è quell de robà on alter oss pien de ciccia al macellar chi al canton. Ròbba che per on can l’è minga on rubalizzi, ma domà soravivenza. Son tanto socievola e voraria semper impienì de sciampad e leccadin tanto i can mè collega che i sò padron.
Il ghiro di Roberta
Dopo essere stato curato amorevolmente
e aver raggiunto una sufficiente autonomia,
Roberta l'ha riportato nel bosco
Mi chiamavo ORSO.
Ero uno splendido pastore tedesco.
Il mio padrone, Marco, era in missione e, al suo ritorno non mi ha più trovato.
Il dubbio atroce è che io sia stato narcotizzato e portato via per essere
vivisezionato in un paese straniero.
Anche questi sono uomini della stessa razza di quelli che abbandonano gli animali.
I veri poeti amano gli animali (un po’ meno li amano i miei condomini che sono rimasti assenti all’invito di inserire storie dei propri animali nel sito): ecco come i poeti parlano di loro:
|
Ona cagnetta (Luigi Cazzetta) L’andava indeperlee La gent la vegniva…la passava…l’andava On inferno, i so pòcch mes de vita! Passa ona dòna giovena, Se l’è ciappada in brascia… Quand vegnuu giò la sera… Mì e el mè can (Luigi Cazzetta) I cavei bianch sui ann, sora l’etaa |
Doman el màzzom (Luigi Cazzetta) Ona mattina a traversà el giardin l’è staa on fiolett che l’ha veduu passà Taccaa cont on sospett adree a sto fil, ‘Na sala granda, freggia, spuzzulenta Boiàven? Caragnaven?… On lament! Tasevi, ‘me se dev tasè davanti Guardavi, lì indifes, sti presonee; M’el liberen, el ciappi e son ‘dree andà, "Quand l’è – domandi – quand l’avii ciappaa?" Poeu el va a dervì la gabbia de quel can, "Doman el màzzom!" Ancamò la ruga
La ballada del pover Tofin (testo: Evelina Sironi - musica: Niny Comolli) La ballada del pover Tofin Ai manover su strad de campagna Col padron in caserma content Poeu quel dì ch'el padron l'è partii E de ronda lì in piazza del Dòmm E quand lù l'è partii per la guerra anca el can l'ha lassaa la sua terra Fin in Russia el destin l'ha portaa con centmila soldaa... El cannon, la tormenta, la nev... on fior orss...on foppon... ...on cagnoeu deperlù disperaa ch'el rifà la soa strada... La garitta de piazza del Dòmm... on soldaa ch'el gh'ha minga el sò nomm... ...e tì lì che te spettet fident fra el viavai de la gent! Ma lù el torna nò indree...Sara i oeugg can pajee! |